Hoy he leído un reportaje de la revista Valors y estoy de acuerdo con uno de los valores que hemos perdido, olvidado, apartado conscientemente... el esfuerzo por conseguir las cosas.
Muchas veces me pregunto cómo estamos educando a nuestros hijos, con el valor de conseguir las cosas son ningún esfuerzo, con el pensar que los padres se lo tenemos que dar todo hecho...
Revista Valors:
La societat del benestar i la bonança econòmica ens ha fet perdre un valor que els nostres avis i pares tenien més assumit: l’esforç. La comoditat ens ha fet creure que tots ens arriba servit en safata de plata. Només qui ha viscut alguna mancança sap que per aconseguir una cosa o un objectiu cal temps, perseverança, dedicació, insistència, força de voluntat, paciència, etc. Els desitjos, els objectius vitals, no acostumen a fer-se realitat amb un toc de vareta màgica. Encara que fins abans de l’inici d’aquesta crisi a tots nivells a molts els semblava que tot era molt fàcil.
Les mancances materials i les retallades a l’Estat del Benestar ens ha conduït a reivindicar un valor com l’esforç, no solament en àmbits com l’educació o l’esport, en els quals sempre ha estat més present, sinó també en altres com el treball i l’empresarial. Ara els joves saben que s’hauran d’esforçar per igualar l’estatus social que han rebut dels seus pares malgrat tenir estudis superiors i que la feina a la qual aspiren ja no és manual.
Per l’anomenada llei natural del mínim esforç, l’home no es motiva si no té un objectiu que l’interessa i, per tant, quan aquest l’assoleix és motiu d’alegria. Ara bé, encara que Winston Churchill en el seu famós discurs pronunciat el 1943, en plena Segona Guerra Mundial, va barrejar els termes “sang, esforç, suor i llàgrimes”; i fa uns anys un empresari va posar com a exemple de cultura de l’esforç els basars xinesos, cal aclarir que l’esforç és sacrifici, però no penitència. La dificultat del camí s’ha de considerar un aprenentatge i aquest només té sentit si la meta és clara.
A més a més, l’esforç, com tot valor, té uns límits i s’emmarca en uns paràmetres. Cal tenir present que no tots els individus tenim les mateixes capacitats, per tant, no a tothom se li ha demanar el mateix esforç. Una exigència igualitària en aquest valor ens portaria a generar una societat plena de frustrats, ja que l’esforç no és garantia d’èxit; només n’incrementa les possibilitats. Per això és important que cada individu, professor, entrenador, cap… conegui els límits de cada individu i valori el possible grau d’exigència.
La societat actual demana resultat immediats, però l’assoliment d’una meta no es pot convertir en una obsessió. Hem de tenir suficient intel·ligència per saber quan l’esforç s’ha convertit en inútil i quan cal llançar la tovallola. La persona que s’esforça ha de tenir esperança i confiança en un mateix, però també seria de neci esforçar-se en va. En conclusió, és evident que una societat que no s’esforça no avança, però l’esforç també és un valor que demana una gestió molt mesurada.
